Racó de mares i pares
La Policia Municipal de Gavà ha eliminat l'exclusió per diabetis de la nova convocatòria de places. La bona predisposició del cos i de l'Ajuntament, el suport del sindicat SPL-CME i la lluita d'una família han estat la clau de l'èxit.
"M'agradaria que els nens veiessin la diabetis tipus 1 de forma diferent". Des del seu diagnòstic quan tenia 8 anys,la Mireia, amant de el cant i de la dansa, ha trobat en la malaltia una oportunitat per viure més saludablement.
El dilluns de Pasqua, en ple confinament per la COVID-19, a l'Eloi, de 3 anys, li van diagnosticar diabetis tipus 1. Com ho van viure els seus pares? Aquesta és la seva experiència.
En Raúl té diabetis des de fa dos anys, però això no li ha impedit continuar practicant la seva afició preferida: el ball de saló.
En Rubén, mestre d'Educació Primària, ens explica com s'ha sentit i què ha fet després de la incorporació a l'aula d'un infant amb diabetis tipus 1.
L'equip de voluntaris de debuts de l'Hospital Sant Joan de Déu es va posar en marxa gràcies a la iniciativa d'una mare d'una pacient amb diabetis tipus 1. Aquest és el seu testimoni.
Les colònies per a nens i joves amb diabetis els aporten un munt d'experiències úniques que els fan més autònoms i competents amb la malaltia.
Per l'Aleix, un nen sa i esportista, va suposar un shock ser diagnosticat d'una diabetis mellitus tipus 1. Aixecar l'ànim de l'Aleix i demostrar-li que la vida no acabava allà va ser una feina molt dura. Avui dia l'Aleix ja aguanta un partit de futbol sencer i no perd ni les forces, ni les ganes, ni l'empenta. Només puc dir que el meu fill és el meu heroi.
A l’escola de la nostra filla Queralt van proposar fer un treball sobre la neu que comportava passar uns dies d’esquiada sense la família, només amb els seus companys de classe i el professorat. En aquell moment, com a pares d'una nena amb DM1, ens va caure el món a sobre. El primer pensament va ser: “millor que el faci des de l'escola”.
El fet que la nostra filla tingui diabetis ha suposat un tracte amb mestres, professors i monitors molt més estret del que es té en situacions habituals. La majoria de les vegades vaig trobar darrere d’aquests professionals persones fantàstiques que vaig tenir l'oportunitat de conèixer millor.
Quizá tu familia y tus amigos no entiendan lo que necesitas. Pero no estás solo/a. Busca la empatía de la gente, ésta existe. Juntos podemos conseguir muchas cosas que mejoren la calidad de vida de nuestros dulces guerreros.
Tots sabem les pors que ens genera el fet de tenir els nostres fills amb diabetis a l’escola durant 8 hores diàries. Vull explicar-vos la meva experiència personal sobre com resoldre aquesta angoixa amb l’ajuda d’una eina tan usual actualment com un mòbil i, sobretot, la col·laboració inestimable del professor/a i del monitor/a del menjador.
Me n’adono que he passat per vàries etapes a l’hora de parlar de la diabetis del meu fill amb “els altres”. Al començament sovint parlava de diabetis amb quasi bé tothom. Però ara prefereixo parlar-ne amb gent que sap de què parlo.
“Quina il·lusió! Encara hi ha esperança! Potser li podran salvar aquestes cèl·lules que queden vives!”, vaig pensar.
No succeeix un dia concret, però arriba un moment en què saps perfectament que aquest temps d’esperança meravellós s’ha acabat.
Fa quasi 5 anys del debut del meu fill. El nostre pas per l’hospital no devia ser molt diferent al d'altres famílies que han passat per això. Aquella sensació d’entrar sa i sortir malalt per tota la vida, a l’inrevés del que acostuma a passar.