Maria Polonio
Mare d'una jove amb DM1
La gran excursió
Una vegada superat el xoc, el dol, el debut, i havent incorporat la diabetis a les nostres vides com si es tractés d’un més, ve el fet d’anar superant les traves del dia a dia en qualsevol època de la vida del teu fill/a. Dit això, vull explicar-vos una miqueta les sensacions que vaig tenir quan va arribar la sortida de final de curs de Batxillerat de la meva filla Paula.
Quan va començar el segon curs al setembre, vaig intuir que la cosa seria difícil de superar. Si ja normalment aquesta excursió és dura d'assimilar (no oblideu que normalment és a Eivissa: ciutat de festa nocturna, caos d'horaris i de vida, alcohol, etc., i sense professors), per a mi va ser una muntanya russa de sensacions maternals i protectores. La meva ment anava i venia amb pensaments de tot tipus, des de veure la Paula atesa per una ambulància del 061, a imaginar-la amb un coma diabètic i que cap dels seus companys/es sabés reaccionar. Ufffff! Déu n’hi do! Només de pensar-ho m'entra una suor freda que recorre tot el meu cos! Fins i tot vaig arribar a pensar a agafar-me dies de vacances, reservar vol i, sense que ningú conegués les meves intencions, plantar-me d'incògnit a l’illa Pitiüsa per poder estar alerta i disponible al moment, per si per casualitat la Paula em necessitava.
Per sort, es va il·luminar una llum en el meu interior i tot el que fins al moment havia estat ombra, va esdevenir la llum més blanca i plena d'esperança que pugueu imaginar. Vaig veure la llum: havia de confiar en la meva filla i en tot el que havia après de la vida fins al moment per poder prendre les seves decisions (com bé diu el Javier, voluntari de l'Hospital Sant Joan de Déu, cal donar corda als fills i deixar-los viure la seva vida quan es fan grans). La Paula seria una nena com les altres, amb el seu dret a equivocar-se i amb tota la confiança del món dipositada en ella.
En aquell moment de llum, em vaig relaxar i la vaig deixar avançar amb total serenitat fins al dia d'avui, en què cada vegada estic més orgullosa d'ella i de la maduresa amb la qual maneja la seva diabetis.
Comentaris
Gràcies Maria, per compartir amb d'altres pares d'adolescents les teves inquietuds de mare, a l'hora de deixar anar un fill amb diabetis a una excursió.
I des d'aquesta plataforma aprofito per animar la resta de pares, a incentivar els vostres fills a assolir qualsevol repte per complicat que sembli. No deixeu de fer-ho pel patiment que suposa com a pares estar pendent del que els pugui passar: "pre-ocupar-se", és ocupar-se abans d'hora d'una cosa que no té perquè passar.
Com a pares d'adolescents, hem de ser conscients que cada vegada els haurem de deixar ser més autònoms quant als seus controls. Cal deixar-los sols cada vegada més, i és més, s'ho mereixen.
Sóc mare de la Laia Pérez Pucurull, que amb 12 anys va viatjar sola a Edinburgh per fer intercanvi amb famílies, als 13 va pujar La Pica d'Estats a +3000 m d'alçada i amb 14 acaba de fer una travessa de muntanya de 29 km.
NO els limitem a fer res, poden amb tot.
Gràcies per les teves paraules, Elisenda. Trobo que ets una persona amb molta claredat d'idees en quant a l'educació dels fills es refereix i això precisament és el que es necessita per no caure en la sobreprotecció a la que es tendeix quan aquests fills/es tenen alguna malaltia crònica.
La meva més sincera felicitació!
Gràcies, anima llegir aquestes actituds positives, la meva filla te 14 anys i es molt independent.Sempre he pensat que aquest tret de la seva personalitat l'ajuda a portar una vida sense traves de cap mena. Soc jo la que, no volen, algun cop traspasso el patiment i això no es bo. Maria la teva historia m'ha fet sentir propera a tu, en un principi jo hagués pensat el mateix, però com diu la Elisenda Poden amb tot. Mha sentat molt be compartir aquestes 4 ratlles, normalment no en parlo , entenc q pels meus amics i coneguts pot ser un tema reincident.
Consells relacionats
Entrades relacionades
La Policia Municipal de Gavà ha eliminat l'exclusió per diabetis de la nova convocatòria de places. La bona predisposició del cos i de l'Ajuntament, el suport del sindicat SPL-CME i la lluita d'una família han estat la clau de l'èxit.
"M'agradaria que els nens veiessin la diabetis tipus 1 de forma diferent". Des del seu diagnòstic quan tenia 8 anys,la Mireia, amant de el cant i de la dansa, ha trobat en la malaltia una oportunitat per viure més saludablement.
Comentaris