"Hem d'aconseguir que la malaltia s'adapti a nosaltres"

Dilluns de Pasqua, dia de la mona, en ple confinament per la COVID-19. El nostre fill, l’Eloi, de tres anys, fa dies que té molta set i pipí, però ho atribuïm al mes llarg que portem confinats. Avui, però, s’ha estirat al sofà esbufegant sense ni haver-se mogut. Anem al metge. Com que és festiu, anem al CAP de Numància, però allà no hi ha pediatre i ens deriven a l'Hospital Sant Joan de Déu.

A Urgències de l’hospital, de seguida ens atenen i diagnostiquen diabetis tipus 1. Passem unes hores dures, l’Eloi porta molts tubs (sèrum, glucosa, insulina...) i fa molta cara d’espantat. Amb els dies, li van traient les vies i ell de mica en mica va tornant a ser el de sempre, alegre i mogut. A l’estada a l’hospital, ens fan formació sobre què és la diabetis tipus 1 i com haurem de cuidar l’Eloi.

Així que arriba al dia de tornar cap a casa! La sensació de vertigen és important: ara no tenim l’equip de professionals de l’hospital, i tenim a les nostres mans, en cada decisió del dia, la salut del nostre fill. Per sort, hem après bé, i en els controls de glucèmia anem veient que tot va bé, tot i que l’Eloi va mort de gana i busca menjar d’amagat constantment...

Aviat, però, anem entenent la malaltia: realment no és gaire difícil mantenir una persona amb diabetis dins de l’equilibri 70-180, però la part més dura és que és una malaltia en la qual sempre has de pensar: quan et lleves, abans de cada àpat, en els moments típics de baixades, abans d’anar a dormir... Sempre controls de glucèmia. En totes les ingestes, sempre el càlcul d’hidrats de carboni. És una malaltia de la qual mai no et pots oblidar, sempre l’has de tenir present.

Amb tot, amb el temps veiem que una de les màximes que ens van explicar a l’hospital és ben certa: no ens hem d’adaptar a la malaltia, sinó que hem d’aconseguir que la malaltia s’adapti a nosaltres. Avui l’Eloi és un nen feliç, que fa vida normal, però sap que de tant en tant toquen «punxetes», i que sempre l’anem controlant.