Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

"Que tenir diabetis no sigui quelcom distintiu a l’escola"

"Que tenir diabetis no sigui quelcom distintiu a l’escola"
Edad: 
0 a 5, 6 a 8, 9 a 13, 14 a 18
Tema: 
Escuela y ocio
Rubén moreno, Maestro de Educación Primaria
Rubén Moreno
Mestre d’Educació Primària

Com cada setembre, durant els primers dies de feina, les mestres i els mestres ens dediquem a deixar llesta l’aula per quan arribin els infants, estem immersos en claustres, reunions de preparació del nou curs, de traspàs d’informació... En una d’aquestes reunions, vaig saber que un dels meus futurs alumnes tenia diabetis tipus 1.

Al principi, amb tot el tsunami d’informació de l’alumnat que formaria el nou curs, no em vaig parar a pensar en aquest infant. Però poc a poc em van anar sorgint preguntes, dubtes, inquietuds i, fins i tot, pors. Mai havia tingut contacte amb cap persona amb diabetis. Sí tenia una idea general sobre què era i què significava la malaltia, però poc després em vaig adonar que no sabia res sobre ella. Qui ha de punxar la criatura? El professorat té formació per fer-ho? No és massa responsabilitat per als mestres? Què passaria si ens equivoquéssim en una dosi? En cas d’emergència, què hauríem de fer? Què vol dir tenir diabetis? Com pot afectar al procés d’aprenentatge del nen o la nena?

El primer que vaig fer va ser trucar a la família per concertar una entrevista. La família va respondre molt positivament, i l’endemà ens vam reunir. La seva mare em va comentar com reaccionava emocionalment l’infant a l’hora de punxar-se, de fer-se els controls de glucosa i de menjar. Li vaig fer moltes preguntes i li vaig demanar que, durant el primer mes, algun familiar vingués a l’aula a injectar la insulina a l’infant per poder veure i aprendre a fer-ho. Va ser aquesta la primera de moltes xerrades, formals i informals, amb ells, sobretot amb la mare. El contacte, el traspàs d’informació i comentar el dia a dia amb la família és quelcom fonamental.

“Un dels fets que més amoïna a la família és que la criatura no se senti diferent a la resta.”

Durant els primers dies vaig parlar amb la direcció del centre per tal de saber què estipula la Generalitat de Catalunya en aquests casos. Aquest deixa clar que un docent del centre s’ha de fer càrrec de l’alumne amb diabetis i de la seva correcta atenció. Aquesta persona seria jo. Però, per si algun dia jo no pogués fer-ho, hi havia d’haver alguna altra persona que també sàpigues gestionar la diabetis. Així que ens vam fer càrrec una mestra del cicle i jo.

“Els i les mestres no tenim cap tipus de formació per afrontar aquests casos, ens arriba de nou i ens hem d’adaptar i fer que l’infant i el mestre ho visquin de la millor manera possible. Tot un repte.”

Va ser molt important buscar informació sobre el tema i informar-nos de què significa tenir diabetis i quines conseqüències té en un infant de 5 anys. Va ser de gran ajuda la reunió que vam tenir amb la seva infermera especialista en educació terapèutica en diabetis de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, que ens va resoldre un bon nombre de dubtes.

Durant els primers dies del nou curs, tots tres ens vam haver d’adaptar, vam aprendre, juntament amb la mare, a injectar la insulina, a saber quan l’infant estava baix, què havia de prendre per fer pujar el sucre o l’ús correcte de la ploma d’insulina. Aquells primers dies la criatura va tenir dies millors i pitjors: sovint no es volia fer la prova abans del pati, s’enfadava perquè si no es punxava no podia menjar l’esmorzar, volia que sempre li fes la seva mare... Vam haver d’aprendre a veure que si estava baix de sucre el seu comportament a l’aula canviava: plorava fàcilment, estava més irritable amb els companys i companyes... Poc a poc, amb molta paciència i feina, tot això va anar canviant. L’infant va agafar responsabilitat i es feia el control de glucosa abans del pati sense que li haguéssim de dir, apuntava a la llibreta el resultat del control, mostrava molta més paciència a l’hora de beure el suc si estava baix... i nosaltres, els dos mestres que ens encarregàvem del control, també vam evolucionar.

Durant el proper curs, després d’un any d’aprenentatge, continuarem amb la nostra tasca juntament amb l’infant per continuar millorant i intentant que tenir diabetis no sigui quelcom distintiu a l’escola.

Entrades relacionades

  • Des de que tinc diabetis tipus 1, he hagut de superar tot tipus de reptes

    L'Adrià té diabetis des dels 14 anys. El diagnòstic va arribar gairebé en paral·lel al confinament per la COVID-19. En aquest temps, l'Adrià ha aconseguit portar un control exhaustiu de la glucosa en sang que li permet fer tot el que es proposa.

  • Papa, jo també vull ser policia

    La Policia Municipal de Gavà ha eliminat l'exclusió per diabetis de la nova convocatòria de places. La bona predisposició del cos i de l'Ajuntament, el suport del sindicat SPL-CME i la lluita d'una família han estat la clau de l'èxit.

  • Quan canto, sento que volo

    "M'agradaria que els nens veiessin la diabetis tipus 1 de forma diferent". Des del seu diagnòstic quan tenia 8 anys,la Mireia, amant de el cant i de la dansa, ha trobat en la malaltia una oportunitat per viure més saludablement.