Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

La lluna de mel

Noia columpiant-se
Edad: 
0 a 5, 6 a 8, 9 a 13, 14 a 18
Maria Polonio - Madre una joven con DM1
Maria Polonio
Mare d'una jove amb DM1

La primera vegada que vaig sentir les paraules “lluna de mel" reconec que les vaig rebre amb molta il·lusió. Vaig relacionar-les amb el viatge de nuvis en què tot és meravellós i ple d’amor. Se li diu així al primer període a partir del debut diabètic, en què el pàncrees encara fabrica insulina perquè encara queden algunes cèl·lules sense destruir.

“Quina il·lusió! Encara hi ha esperança! Potser li podran salvar aquestes cèl·lules que queden vives!”, vaig pensar.

Tots aquests pensaments rutllaven pel teu cap cada dia. Recordo que la meva preocupació durant els primers mesos era si seria possible trobar una manera de preservar o protegir les cèl·lules que quedaven vives. Fins i tot, en alguns moments vaig arribar a pensar que s’havien equivocat amb el diagnòstic i que la diabetis de la meva filla era reversible. Suposo que això era el que jo volia que passés. Malgrat que metges i infermeres m’ho repetien a cada visita, em va costar molt assumir que el procés destructiu havia començat i era impossible aturar-lo. 

La lluna de mel de la meva filla Paula va durar un any més o menys. Els seus controls glucèmics eren fantàstics i quasi no havia de posar-se insulina. 

Però com totes les llunes de mel, aquesta no podia ser d’una altra manera, i la de la Paula també va acabar-se, sense que ens n’adonéssim. No succeeix un dia concret, però arriba un moment en què saps perfectament que aquest temps d’esperança meravellós s’ha acabat.  

Des de la distància que dóna el temps que ha passat des que va acabar la nostra lluna de mel, penso que va coincidir amb el període d’adaptació psicològica a la nova situació. La diabetis ens acompanyarà per molts anys i tota la informació apresa és una bona arma per combatre-la i mantenir-la a ratlla.

Entrades relacionades