Quan canto, sento que volo

La gran afició de la Mireia és alçar la veu i cantar amb fermesa ben alt i clar. Aquesta és la mateixa actitud amb la qual va fer front al diagnòstic de la diabetis tipus 1 quan tenia 8 anys (ara ja en té 10). I va ser també aquesta la postura que va ajudar la seva mare, la Meritxell, a assumir les primeres punxades de la insulina.

El camí de la Mireia en el diagnòstic es va iniciar en un avió de viatge cap a Tenerife amb les germanes i el pare. Ell, amb diabetis tipus 1 des dels 14 anys, va ser el testimoni dels primers símptomes de la malaltia quan de camí cap a les illes es van manifestar en la seva filla. 

Els primers dies

De tornada a Barcelona, mare i filla es van retrobar i van anar cap a l’Hospital Sant Joan de Déu on el diagnòstic es va confirmar definitivament. Confessa la seva mare que va ser més fàcil acceptar la nova situació gràcies al suport de l’Irune Goicoechea, educadora en diabetis, i la Larisa Suárez, endocrinològa de l’Hospital.

Passat l'ingrés i ja de tornada a l'escola, els mestres, monitors i companys de classe li van brindar tot el seu suport. Però en aquest camí, la Mireia també compta amb un altre as a la màniga. La seva germana bessona, la Ivet, qui detecta fàcilment quan la Mireia està baixa (té la glucèmia baixa). De fet, el nexe entre germanes ja es va manifestar una setmana abans dels primers senyals de la malaltia quan la Ivet va sentir a la seva pròpia pell la simptomatologia pròpia de la diabetis tipus 1.

Actitud i veu

Però per sobre de tot i tothom, per la Mireia hi ha el cant. Estudia cant i adora cantar i ballar flamenc. Fins i tot la seva afició l’ha portada a presentar-se al càsting del programa La Voz Kids, tenir diabetis tipus 1 no és cap impediment per lluitar pels teus somnis. A la Mireia, cantar la fa sentir tranquil·la: «Alguna vegada quan estic  trista, cantar em serveix per acompanyar les meves emocions i relaxar-me».

Viure més saludablement

I en el dia a dia, la diabetis tipus 1 s'ha convertit en un repte horari i saludable al qual la Mireia n’està fent front contagiant la seva maduresa a la resta de la família.

"M’agradaria que els infants veiessin la diabetis tipus 1 de forma diferent"

La Mireia fa bandera de la cura d'un mateix i creu que és qüestió de mentalitat adaptar horaris i àpats. Sobre les punxades, reconeix que al començament li va costar, però ara ja s’hi ha acostumat. Creu que els nens i nenes veuen en la diabetis tipus 1 una malaltia que impedeix menjar tot tipus d’àpats, sobre tot els més llaminers. Però la seva maduresa l’ha ajudada a acceptar que no cal renunciar als tant preuats dolços, només cal pesar-los i menjar-ne de tant en tant.