Si jo no ploro, tu tampoc has de plorar

Fa quasi 5 anys del debut del meu fill. Si llavors hagués vist una pel·lícula de com han anat aquests anys pot ser m’hauria estalviat alguns pensaments que llavors em desbordaven.
 
Es pot dir que vaig estar plorant –a estones, és clar– durant un any. Jo no sóc forta davant les malalties. Tenia unes ulleres de sol molt i molt fosques que van ser les meves aliades en aquella època. Al cap d’un any se’n van anar a les escombraries; el meu marit no volia veure mai més aquella cara darrera d’aquelles ulleres. 
 
El nostre pas per l’hospital no devia ser molt diferent al d'altres famílies que han passat per això. Aquella sensació d’entrar sa i sortir malalt per tota la vida, a l’inrevés del que acostuma a passar. Amb el temps he valorat molt positivament tot el procés seguit per Sant Joan de Déu des del dia que arribes fins que marxes. No havíem sentit a parlar mai de la diabetis tipus 1. Vam sortir amb una idea força clara del que era la malaltia i com l’havíem d’afrontar. Quan estàvem allà, aquest protocol estudiat i portat a terme amb rigorositat per l’equip d’endocrinologia em va semblar cruel: trobava horrorós que m’expliquessin que fins i tot havia de comptar el pa del gaspatxo, que el suc de taronja en dejú no era ja una opció sempre recomanable, que quan el nano estigués malalt, a sobre, l’hauríem de marejar més que mai amb els controls, … Després ho vaig agrair. 

M’hauria agradat poder conversar amb alguns pares “experimentats”, m’hauria agradat sentir de primera mà que el meu fill faria quasi tot el que fan les persones de la seva edat. Així ha estat. Pot ser mai portarà un avió, pot ser no podrà ser mosso d’esquadra, potser no farà submarinisme o barranquisme… Però és que casualment el meu fill no està interessat en res d’això... De vegades rumiem més de compte. Com el cap corre massa, ja a l’hospital me’l vaig imaginar adolescent i fins i tot adult.

L’etapa de l’adolescència –la que està vivint ara– la vaig encertar bastant, no pot fer ximpleries pròpies d’aquesta edat (beure més del compte, fumar, no respectar horaris d'àpats i de son, picar porqueries a tota hora, ...) però ben mirat, això no és bo per a ningú. Em preocupaven molt i em preocupen les potencials complicacions futures, però dóna la casualitat que els controls trimestrals estan resultant ser bons. De vegades rumiem més de compte.

Durant la primera setmana fora de l’hospital els meus ulls localitzaven qualsevol nen que anés pel carrer menjant un croissant o bevent una coca-cola. El mateix em passava amb els anuncis de dolços i begudes que feien a la tele, cap em passava per alt.
 
El Gerard va ser el més valent de tots. Em va dir: “Si jo no ploro, tu tampoc has de plorar”. Amb onze anys va ser autònom des de quasi el primer moment. Això va ser una sort. La vida també són malalties i els nostres fills, és cert, depenen de la insulina, però per sort, la poden trobar a la farmàcia.