Explico o no que el meu fill té diabetis?

Després de 5 anys del diagnòstic de la diabetis del meu fill me n’adono que he passat per vàries etapes a l’hora de parlar d’aquest tema amb “els altres”.

Cadascú és com és, jo necessito compartir per alleugerir preocupacions. Al començament sovint parlava de diabetis amb... Quasi bé tothom. Hi ha qui se’n fa més el càrrec i hi ha qui no tant, però la majoria acostuma només a quedar-se amb l’apartat “punxades”, arribant a la conclusió que deu ser una cosa semblant a l’hàbit de raspallar-se les dents després de cada àpat.

Un dia vaig llegir a un web sobre diabetis que una de les 10 coses que els pares no haurien de fer mai entorn a aquesta malaltia és : “No parlis de la diabetis del teu fill al cap de 5’ d’haver conegut una persona”. Res més encertat.

Amb el temps, quan creus que les persones més properes (familiars i amics més íntims) han entès bé el tema un dia observes que s’han assabentat de ben poc i que el que van entendre ja no ho recorden. Per exemple, si es dóna l’ocasió de dir: “Vinga, dinem que el xaval té una mida justa i li aniria bé començar ja”, la resposta del teu germà pot ser tant “Ah! Això vol dir que està alt i que ha de menjar?” com “Això vol dir que s’ha de punxar més insulina?”. No n’encerten ni una. Tothom té les seves preocupacions, i mentre per nosaltres la diabetis pot ser la principal, per altres ho poden ser les notes dels fills o un TDA o la feina del cap de família, i cadascú acaba una mica anant a la seva.

Prefereixo parlar de diabetis amb gent que sap de què parlo. Amb la resta, només si pregunten o si és necessari que n’estiguin al corrent. Aquest any m’he relaxat tant que no ho sap ni l’entrenador de futbol (bé, sí que ho sap, pel meu fill, però si no ho explico jo directament em sembla que és com si no ho sabés…). Al meu fill, que poquíssimes vegades treu el tema a conversa perquè de moment no ho deu necessitar, crec que li agradarà parlar d’aquest tema només amb gent que per algun motiu sàpiguen també de què va això tan complicat.