Noemí Carayol
Mare d'un nen amb DM1
Quan vagi a l'escola
L’any del debut era el mateix any que l’Arnau començava el col·legi. Un altre gran repte, una altra gran por. Si l’inici d’aquesta nova etapa ja ens provoca angoixa a mares i pares per molts motius (per la separació, per com s’adaptarà, per si li agradarà, etc.) a nosaltres se’ns sumava una por més: la diabetis.
Com serà passar tantes hores fora de casa? Com serà estar amb persones que no fossim nosaltres, els pares o els avis? Amb persones que no saben de diabetis? Com podré suportar no ser jo qui estigui controlant la seva diabetis a cada moment?
Després passen les primeres hores, els primers dies, les primeres setmanes i finalment els primers mesos, que són de molt estrès i ansietat. Però amb el pas del temps tot es va relativitzant i normalitzant.
El que vaig tenir clar en tot moment, gràcies als consells d’educadores i metges, és que la informació és el més important i bàsic quan un nen té aquesta malaltia i ha de començar una nova experiència, una nova etapa amb noves persones. És vital i primordial que el tutor i tots els professors del centre educatiu siguin coneixedors de què és la diabetis i com actuar en cas necessari.
Consells relacionats
Entrades relacionades
La Policia Municipal de Gavà ha eliminat l'exclusió per diabetis de la nova convocatòria de places. La bona predisposició del cos i de l'Ajuntament, el suport del sindicat SPL-CME i la lluita d'una família han estat la clau de l'èxit.
"M'agradaria que els nens veiessin la diabetis tipus 1 de forma diferent". Des del seu diagnòstic quan tenia 8 anys,la Mireia, amant de el cant i de la dansa, ha trobat en la malaltia una oportunitat per viure més saludablement.
El dilluns de Pasqua, en ple confinament per la COVID-19, a l'Eloi, de 3 anys, li van diagnosticar diabetis tipus 1. Com ho van viure els seus pares? Aquesta és la seva experiència.
Comentaris