Tenir cura del cuidador (si ets "l’altre")

Tenir cura d'un fill o filla amb diabetis tipus 1 pot ser una tasca esgotadora. Segur que ja ho has experimentat. Són moltes les coses que cal tenir en compte, moltes les responsabilitats a assumir i, sobretot, molta la variabilitat i les excepcions.

Per això, encara que sigui un dels cònjuges qui s'encarregui principalment, és important evitar que ho faci de manera exclusiva (o quasi).

És recomanable que, cada cert temps, la parella revisi les tasques que cadascú té assignades i, si es pot, es distribueixin d'una altra manera més efectiva.

Novament, voldria apuntar que no hi ha dogmes, que cada família funciona segons les seves pròpies circumstàncies.

Algunes preguntes a respondre(‘t)

Si ets "l'altre" o "l'altra" i el teu paper és ajudar a qui ha assumit la responsabilitat principal de la cura de la diabetis tipus 1 del teu fill o filla, podries començar la reflexió responent algunes preguntes:

• Segons les possibilitats de cadascun, és millorable el repartiment de tasques?
• És excessiva la càrrega que suporta el meu cònjuge?
• Hi ha alguna cosa més que pugui fer pel seu benestar?
• Podria implicar-me més en l'atenció de la diabetis?
•  Amb quines dificultats em trobo? Alguns exemples:
  • No em deixa ajudar.
  • No disposo de temps.
  • No sé tant de diabetis com la meva parella.

Què pot arribar a passar?

Fruit de les exigències que imposa la cura de la diabetis tipus 1, qui ha assumit una més gran responsabilitat, pot entrar en crisi. Aleshores expressa la seva queixa amb expressions com "tot ho he de fer jo", "ningú no m'ajuda", etc.

Això no només repercuteix en l'atenció de la diabetis, sinó que genera malestar a la persona, incrementa la tensió conjugal i enrareix l'ambient familiar.

Així que es converteix en una situació a resoldre. I tu no n'estàs al marge.

Explicar l'estat actual de coses

És molt probable que no sigui una única causa el que provoca aquesta situació. Malgrat tot, això no significa que el canvi calgui donar-lo per impossible.

Vegem alguns dels comentaris que he escoltat en el cuidador auxiliar quan he abordat aquest tema amb parelles.

• Els meus horaris de treball m'impedeixen encarregar-me d'unes certes coses.
• Jo assumeixo d'altres feines a la família. Així ho vàrem acordar entre tots dos.
• Ella (ell) ho fa moltíssim millor que jo.
• És per la força del costum.
• Cada vegada que prenc alguna decisió sobre la cura de la diabetis, ho critica.
• No em deixa ajudar.
• Opinem de forma diferent. Li deixo fer i així no discutim.
• El nostre fill (filla) sempre ha preferit que l'ajudi la meva parella ("tu no, que no en saps").

En nombroses ocasions no es té en compte que després de la queixa relacionada amb la càrrega de treball que suposa ("no m'ajudes prou"), n'existeix una altra, potser més important: No valores tots els sacrificis personals que he de fer per ajudar-lo a tenir cura de la seva diabetis.

Com pots millorar la situació?

1. Proposa-li revisar plegats la distribució de les tasques diàries per si hi ha possibilitat de millora.
2. Tingues cura del cuidador. Ets conscient del desgast que suposa cuidar. Per això a la teva mà està facilitar-li:
   • Desconnexions.  "Estudiem com pots alliberar-te per anar els dimarts a aquesta activitat que tant t'agrada i tant bé et fa".
   • Reconeixement. Transmet-li explícitament el teu agraïment per tot el que fa. Una bona idea és organitzar de sorpresa alguna cosa que li entusiasmi. Millor si és compartida (us acostarà més).
   • Revisions. Per tal d'evitar que esclati la situació, convé establir un moment periòdic per comprovar com van les coses. Així la sang no arribarà al riu.

Encarregar-se de la meitat de les tasques?

En la meva opinió és un error distribuir les feines al 50 %. No crec que sigui la millor solució el que cadascun realitzi la meitat de les glucèmies, s'encarregui de nits alternes, acudeixin alternativament a les cites amb el metge, etc.

Al meu judici el que s'ha de buscar és que en tots dos existeixi la mateixa implicació: el 100 %.

Es pot confirmar si es respon afirmativament a la pregunta: Qualsevol dels dos, indistintament, podria encarregar-se d'aquesta feina?

Després en el dia a dia, dependrà de la disponibilitat de cadascun. Si la d'un dels cònjuges és més gran, s'encarregarà de realitzar la feina concreta. La gran diferència és que tindrà la certesa que la seva cònjuge la podria fer igual de bé si fos necessari.

Per aconseguir aquest grau d'acompliment, tots dos han de tenir, no només la mateixa formació diabetològica, sinó també en cada moment, estar al corrent de com es troba la diabetis (si s'ha modificat la pauta, si està especialment indomable, etc.).

No només depèn que els cònjuges vulguin, sinó que hagin sabut establir un moment periòdic en les seves rutines per parlar sobre com va tot.

Què et sembla si li proposes quedar tots els primers dimarts de mes per anar a dinar de menú i parlar-ne? És més, i si comences sorprenent-lo amb un cap de setmana en un hotel amb encant per agrair-li tot el que fa?