Deu situacions que deterioren la comunicació entre pares i fills

L'educació dels nostres fills és una tasca diària i un esforç d'imaginació i amor. L'educació d'un nen amb diabetis és la mateixa que la de qualsevol altre nen sense diabetis, només que hi hem d'incloure tot el que està relacionat amb la malaltia.

La comunicació és un aspecte molt important en l'educació; hem d'escoltar el que el nen explica sobre les seves coses, sobre la diabetis i els pensaments i sentiments que té sobre ella. És normal que, de vegades, se senti trist o enfadat per les seves dificultats diàries i necessiti consol i comprensió.

Hem d'intentar acceptar el nen com és, amb les seves virtuts i febleses. El nen és sempre més important que el control de la diabetis. És freqüent que els mateixos nens sentin que l'única cosa que els importa als seus pares són els seus nivells de sucre. Aquesta és –gairebé sempre- la nostra pregunta estrella: “estàs alt?”. I, si la resposta és afirmativa, preguntem: “què has menjat?”, “què has fet?”.

Hem de procurar que la preocupació pels seus nivells de sucre no sigui l'eix de la nostra conversa. Podem preguntar primer per les seves activitats, escoltar el que ens explica, comentar alguna cosa sobre nosaltres mateixos o sobre els esdeveniments del dia.

Aquestes són algunes de les situacions que amb freqüència deterioren la relació entre pares i fills:

1. Ser excessivament permissiu. Un pare permissiu exerceix poc o gens de disciplina. Considera que les injeccions diàries i les restriccions alimentàries són massa per al seu fill. La tolerància excessiva evita conflictes al principi, però a la llarga els fills desenvolupen poca tolerància a la frustració i sentiments d'incompetència. Els nens necessiten límits, objectius clars i una autoritat positiva per sentir-se segurs.
    
2. Ser excessivament exigent. Imposar les normes amb una disciplina rígida i inflexible. No es negocia. És cert que algunes regles del tractament no són negociables però és important adonar-se de com els nens poden anar canviant en funció de l'edat i de les seves competències.
    
3. Cedir després de dir no. És important pensar-s’ho bé abans de dir no; és important mantenir les decisions. En canvi, el “sí” sí es pot negociar.
    
4. No complir promeses o amenaces. Per això cal ser realistes a l'hora de fer-les. 
    
5. La falta de coherència, tant individual com entre pare i mare.  Els fills ens observen i detecten les incoherències.
    
6. No escoltar el fill. És una queixa freqüent per part dels nens. Malgrat la falta de temps i el cansament, és important mirar-los, preguntar-los per altres temes aliens a la diabetis i dedicar-los atenció.
    
7. Exigir èxits immediats. L'aprenentatge del tractament de la diabetis requereix paciència amb els seus corresponents errors. Cal valorar més l'esforç que els resultats. Els errors no són fracassos, podem aprendre d'ells.
8. No controlar les nostres emocions. Cridar, perdre els nervis, insultar o excedir-nos en la ira pot suposar humiliació per al nen i afecta la seva autoestima. És convenient afrontar les situacions complicades des d'un estat d'ànim tranquil.
    
9. No ressaltar els èxits. El reforç positiu és molt valuós. Sovint els fills es queixen que els pares només els diuen el que fan malament i no valoren els seus esforços.
    
10. Censurar el fill. Busquem millorar conductes concretes i el nen ha d'entendre això. Per això, és millor fugir de la generalització i centrar-se en instruccions concretes, no en la personalitat del nen.

Segurament tots hem comès en alguna ocasió els errors sobre els quals acabem de reflexionar. És normal, eduquem cada dia. En la relació amb els fills, el que deixa petjada és el que es fa contínuament. Per això és interessant que cada pare consideri, des de l'amor i el sentit comú, les actuacions que poden deteriorar la relació amb els seus fills i tracti d'evitar-les.