No estàs sol/a

Quan et diuen que el teu fill o filla té diabetis et cau el món al damunt. No trobes cap consol. Et sents com si et trobessis fora de lloc.

Segurament la teva família i els teus amics hi són, però, per dir-ho d'alguna manera, no entenen el que necessites. Et sents com en un país on no parlen el teu idioma. Però no estàs sol. Busca l'empatia de la gent, que n'hi ha.

A més, hi ha gent que està vivint la mateixa situació, els mateixos moments, que sent el mateix que tu o ho ha sentit abans. Gent que no coneixes però que, si parles amb ella, sembla que tingueu una relació des de fa mil anys.

Expressar els sentiments que ens envaeixen a cada moment, compartir situacions viscudes amb la diabetis del teu fill, coneixements adquirits, idees per fer-nos més visibles a la societat, etc., és més necessari del que pensem.

El mes de març d'aquest any ha fet quatre anys del debut de la nostra petita. Tenia llavors només 13 mesos; ara ja, 5 anys. I, a dia d'avui, res és com abans, però tampoc res és com en el moment del debut. No és que tot sigui meravellós, podria ser millor, clar. Però almenys, és. Avui dia, rebem suport de molta més gent de la que podíem imaginar; i no parlo de la família, parlo de gent que fins i tot ni coneixes en persona: gent virtual. 

Personalment, mai podré agrair prou el fet de tenir l'oportunitat de pertànyer al grup de Facebook “Noches Sin Dormir”. Gent de totes les edats que tenen diabetis, pares i mares de nens i nenes que tenen diabetis; tots comenten, t'escolten, et llegeixen, t'entenen. Sempre estan aquí, sigui l'hora que sigui, sempre trobes algú que et dóna consell sobre la base de la seva experiència o que, si no en té, et dóna energia positiva perquè superis aquest mal moment que estàs vivint, fins i tot a una hora intempestiva.

Sense saber com ni per què, amb el pas de les setmanes, els mesos, els anys, coneixes a persones increïblement especials que no haguessis conegut segurament si no fos per la circumstància inoportuna que t'ha tocat viure. Gràcies a elles, i gairebé sense adonar-te'n, acabes col·laborant aquí i allà, sense ànim de lucre, només per la satisfacció que suposa lluitar pel benestar del que més t'importa: el teu fill/a. En el meu cas, col·laborant amb el Centre per a la Innovació de la Diabetis Infantil (CIDI), un projecte liderat per un grup de professionals de l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, que ha comptat des del principi amb pares i mares de nens que tenen diabetis, fent-nos partícips de tot.

No estem sols i junts podem aconseguir moltes coses que millorin la qualitat de vida dels nostres dolços guerrers.