Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

Guia Diabetis tipus 1

Centre per a la Innovació de la Diabetis Infantil Sant Joan de Déu

Quan l'adolescent menteix sobre la cura de la seva diabetis

Quan l'adolescent menteix sobre la cura de la seva diabetis
Edat: 
14 a 18
Emociones

Els motius pels quals un adolescent menteix sobre la seva autocura poden ser nombrosos. Convé reflexionar sobre el que hi ha darrere d'aquesta mentida en aquest adolescent i precisament en aquest moment.

Si com a pare o mare pretens anar més enllà d'exercir un acte simplement disciplinari i desitges prevenir conductes similars en el futur, és imprescindible que reflexionis sobre el motiu que va induir la mentida.

Vegem alguns dels motius més habituals, tot i que el germen pot ser qualsevol altre:

  • Anhel per aconseguir una mica d'intimitat. La diabetis és quelcom personal, de cada adolescent. De fet, quantes vegades li recordes al teu fill o filla que és la seva responsabilitat? No obstant això, també és una situació tremendament pública (els professors, els amics, la família… han d'estar al corrent de tot). Conversant amb un adolescent, em deia: «La meva diabetis és com el futbol, tothom se sent amb el dret d'opinar. I això em molesta moltíssim». És a dir, que de vegades poden mentir per aconseguir certa privadesa (independentment que el comportament que volen ocultar sigui positiu o negatiu).
  • Molt més comú és utilitzar la mentida per evitar conseqüències desagradables. Es tracta de la sortida més senzilla que l'adolescent ha après al llarg de la seva vida per eludir conflictes. Per exemple, dir que s'ha mesurat la glucosa a l'hora del pati té més avantatges que reconèixer no haver-ho fet.
  • També pot ser perquè pensa que de nou està defraudant als seus progenitors. Els pares que són massa exigents amb el control de la diabetis i es comuniquen poc amb els seus fills poden reaccionar negativament. Davant d'ells, els adolescents senten que són mals fills que només donen disgustos. El problema rau en què, per la condició de cronicitat de la diabetis, és impossible no saltar-se alguna norma en algun moment.
  • En els moments de més distanciament, l'adolescent pot estar convençut que els seus pares no l'entendran. Per això, ni intenta explicar-los, per exemple, l'important que és per a ell o ella menjar el mateix que els seus amics quan està amb ells.

Com ja he comentat, existeixen molts altres motius pels quals els adolescents menteixen. Si et trobes en aquesta situació, et convido a reflexionar sobre què és el que l'impulsa a comportar-se d'aquesta manera. Si en tens oportunitat, fes-ho amb la teva parella, aporta molts més punts de vista i possibles solucions.

També has de meditar si tot depèn del teu fill o filla o, per contra, tu també pots fer alguna cosa per millorar la situació. Recorda, només si s'és part del problema es pot ser part de la solució. 

Estratègies poc eficaces

Vegem les estratègies que no solen donar bon resultat a l'hora d'abordar la mentida:

  • Augmentar la vigilància sobre l'adolescent és una mesura que deteriora la relació i per tant resulta inútil i fins i tot contraproduent. Si se sent vigilat, el que aprendrà no serà a no transgredir, sinó a ser més eficaç a l'hora de no ser descobert.
  • Les amenaces. Sovint són fruit de la frustració i la impotència de l'adult i freqüentment són difícils d'aplicar, ja que s'expressen de manera inconscient o de forma exagerada. Per exemple: «Si no et cuides li diré al teu metge que et retiri la bomba d'insulina». Quan una amenaça no es consuma, es torna en contra de qui l'emet.
  • Els sermons. Si un adolescent percep que l'intenten alliçonar amb excessius raonaments (que d'altra banda ja coneix) tendeix a desconnectar. Això augmenta el sentiment de frustració en l'adult.

Recomanacions per abordar la situació

  1. Abans de mantenir la conversa
    • Procura no perdre la calma. En els moments de crisi familiar els adolescents tenen la facultat d'exasperar als seus pares fins a fer-los perdre el control. Un pare o una mare descontrolats perden credibilitat. A més, en una situació d'enfrontament pots abandonar la discussió i marxar donant un cop de porta (una cosa completament fora de lloc si s'és pare).
    • Escull bé el moment per abordar la qüestió. Si el to que domina la discussió és el de la frustració o l'agressivitat, aconseguiràs cert alleujament, però s'allunyarà la possibilitat de la trobada i de descobrir el motiu que s'amaga sota la mentida. Probablement la situació no sigui d'emergència, i per això no passa res si ajorneu la conversa. Això sí, li pots dir: «En aquest moment estic molt enfadat (frustrat, desencantat…) i temo ser injust si em deixo portar pel meu impuls. Així que ajornem la conversa fins que em calmi».
    • Quan s'està més serè és possible centrar-se en la idea que cal buscar en el fons i no quedar-se en la superfície del gest. Dit d'una altra manera: no et centris en la mentida i intenta esbrinar el motiu que l'origina.
    • Si per contra pretens abordar la conducta de mentir, exemplifica-la amb altres referències, no et quedis només amb la de la diabetis.
  2.  Durant la conversa
    • En el moment de dialogar, convé començar expressant els propis sentiments: «Quan no em dius la veritat em sento (preocupat, enfadat, frustrat, desconcertat, defraudat…) i això fa que la meva confiança en tu trontolli».
    • Empatitzar és un altre requisit fonamental. Es tracta de comprendre, des del seu punt de vista, què l'ha conduït a mentir, com pensa i com se sent. Per exemple: «Entenc que ha de resultar-te dur estar constantment pensant en la diabetis i les seves regles de conducta». Per empatitzar s'entén: comprendre el que li ha passat, el que ha sentit i, finalment, expressar que l'hem entès. De cap manera significa justificar la seva conducta ni estar-hi d'acord.
    • Convé eliminar del discurs expressions absolutes com sempre o mai, tot, gens… Si no és possible, almenys esforça't per utilitzar-les poc. Canvia-les per molt freqüentment, en rares ocasions, la majoria, gairebé cap…
    • Evitar catalogar al teu fill o filla. No és el mateix dir «ets un mentider» que dir «em menteixes amb molta freqüència». Quan un ÉS, no pot deixar de SER. No obstant això, si ES COMPORTA COM sempre pot deixar de COMPORTAR-SE AIXÍ.
  3. Responsabilitzar l'adolescent

Per créixer com a persona cal anar assumint responsabilitats gradualment. Un adolescent és conscient que ha de fer-se càrrec de la seva diabetis (com de la resta dels aspectes de la seva vida).

De vegades aquesta evidència li produeix vertigen i inseguretat. Especialment quan se li demana que assumeixi tasques per les quals no se sent preparat.

Un objectiu que estigui fora del seu abast és caldo de cultiu per a la mentida. Per tant, l'actitud més adequada és preguntar-li: «A què et pots comprometre en aquest moment?». Si es troba en el camí correcte, però dins de les seves possibilitats, podrà avançar en l'autonomia i la responsabilitat. Hi ha temps per seguir avançant en el procés.

També pots parlar de l'acte de mentir i preguntar-li què pots fer tu perquè la seva actitud canviï.

Finalment, si les mentides persisteixen, convindria sol·licitar ajuda externa d'un professional de la psicologia.

En resum

  1. Pregunta't (o pregunta-li) què és el que hi ha darrere de la seva conducta.
  2. Separa la conducta de mentir de la de descuidar l'autocura.
  3. Evita sermonejar, vigilar o amenaçar.
  4. Mantingues la conversa quan estiguis preparat o preparada per tenir-la.
  5. Durant la conversa, comença expressant els teus sentiments, empatitza i escolta els raonaments del teu fill o filla.
  6. Planteja-li a què pot comprometre's. Mentir no és una opció.
  7. Si les mentides persisteixen, demana ajuda professional.
Última modificació: 
01/06/2021