Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

Guia Diabetis tipus 1

Centre per a la Innovació de la Diabetis Infantil Sant Joan de Déu

El debut en diabetis a l'adolescència

El debut en diabetis a l'adolescència
Edat: 
14 a 18
Emociones

A l'hora d'acompanyar en el diagnòstic de la diabetis tipus 1, sempre cal tenir en compte la particularitat de cada persona i situació. Més encara quan es tracta d'un o d'una adolescent, ja que el moment vital en què es trobi exigirà una forma específica d'ajuda.

Per entendre com un adolescent assumeix el diagnòstic, com l'afronta i, per descomptat, com ajudar-lo, convé reflexionar sobre algunes característiques que poden matisar aquest moment.

Com és el pensament d'un adolescent?

diabetes adolescentes

  • El pensament de l'adolescent ja està desenvolupat de tal manera que pot formular hipòtesis. Això li permetrà interrogar-se sobre les qüestions de la seva vida. Es farà preguntes com ara: "Per què m'ha passat?" i "per què a mi?". Però també d'altres més complicades com: "Què hauria passat si en lloc de... hagués...?".
  • adquirit el concepte de cronicitat. L'adolescent entén que el tenir diabetis es prolongarà en el temps i que el tractament no busca la curació, sinó evitar conseqüències negatives.
  • Aquest mateix pensament li permetrà dibuixar futurs possibles fent-se preguntes com: "Com serà el meu futur amb diabetis?" i "serà un obstacle per a poder complir els meus somnis?".

La vaguetat de les respostes a aquestes preguntes genera inquietud en els joves. Fins i tot pot arribar a angoixar-los. No obstant això, és important ser molt honest amb les respostes que se'ls ofereixin. És preferible que, des del primer moment, aprenguin a tolerar la incertesa abans que viure amb una quimera que, més tard, es pugui tornar en contra seva.

Sensació de ser un organisme “espatllat”

S'ha de tenir present que, en l'adolescència, sobretot al començament, la persona es defineix pels seus trets físics (ros, alt, prim, d'ulls verds, pelut... amb un pàncrees espatllat).

L'autoimatge està estretament relacionada amb l'autoestima. Si l'adolescent centra la seva percepció de si mateix en això que no funciona, pot ser que li faci estimar-se una mica menys.

El pudor

És possible, que s'hagi tornat més pudorós. Potser porti un temps evitant mostrar-se en roba interior, tancant la porta del bany, etc.

No obstant això, ara tothom parla de la quantitat de vegades que anava a orinar. A més, els dies a l'hospital després del debut s'està molt exposat i es perd privacitat. Constantment cal col·locar vies, ensenyar a punxar-se a la panxa o la cuixa, extreure sang, mesurar, pesar, rebre visites en pijama, etc.

Com a suggeriment, tingueu present aquest detall a l'hora de parlar en la seva presència, ja que pot molestar-lo.

Reaccions emocionals esperables

Les vivències de l'adolescent davant el diagnòstic són similars a les de l'adult i les seves reaccions emocionals poden no ser estables.

No és estrany que el seu humor pateixi canvis sense que siguin atribuïbles a circumstàncies externes, sinó als seus propis processos interns. Es tracta d'un intent de comprendre i d'adaptar-se al que li està passant. No en va, s'enfronta davant d'una situació nova i desconeguda que implica (o ha implicat) l'ingrés hospitalari.

Així, en un moment donat està tranquil i, sense solució de continuïtat, es torna irritable o taciturn.

En resum, l'impacte del diagnòstic genera un increment en:

  • La sensació de vulnerabilitat.
  • La incertesa davant el present i el futur.
  • L'increment de la percepció de manca de control sobre la seva vida.
  • Reaccions emocionals inestables i, aparentment, arbitràries.

Què poden fer els adults?

Oferir i oferir-se

  • Ser conscients de la informació que necessiten saber. Per això, cal tenir present que:
    • Si l'adolescent no pregunta, no vol dir que no li interessi (pot ser que no s'atreveixi a fer-ho).
    • Potser la intensitat de la situació li provoqui una sobresaturació i ensopiment. Per això cal establir clarament les prioritats de la informació a proporcionar.
    • Confirmar el que ha recollit del que s'ha explicat mitjançant preguntes obertes com ara: "Què t'ha resultat més interessant (xocant, important ...) del que hem parlat?". Evitar altres com: "Ho has entès?" Ja que la resposta sempre serà "sí", independentment de si ho ha captat o no.
  • Oferir-se a parlar. L'adolescent potser necessiti parlar, però en el moment en què ho consideri o es senti capaç. Més enllà de l'educació terapèutica, no convé imposar-li el parlar. No obstant això, se li pot preguntar si aquest és un bon moment per fer-ho.

Convidar-lo a que expressi el que està sentintqué pueden hacer los adultos

  • El fet que no expressi les emocions, no vol dir que no les estigui sentint. Sovint l'"estic bé" pot ser una forma d'acabar la conversa i no una realitat objectiva. Una forma adequada de convidar a un altre a comunicar els seus sentiments, és posar primer els propis en joc. Per exemple: "La veritat és que a mi tot això m'aclapara una mica. Tu, què en penses? ".
  • No convé oblidar que, si per a l'adult al diagnòstic de la diabetis tipus 1 suposa una garrotada, per a l'adolescent és un cop fins i tot més fort, perquè, a més de ser conscient del que li passa, és qui rep el tractament.
  • Possiblement les expressions dels seus sentiments variïn i fins i tot es mostrin ambivalents davant la mateixa situació. Està tractant d'encaixar el que li passa i no sempre és fàcil. Convé no precipitar-se a l'hora de respondre.
  • L'adult ha d'evitar utilitzar expressions com: "No has de sentir-te així", "tampoc és tan greu", ni per descomptat, "hi ha coses pitjors". Encara que tinguin com a missió consolar o animar, aquestes expressions pot ser que no ho aconsegueixin.

Potenciar l'autonomia i l'autogestió

Cal que, com més aviat, l'adolescent es faci càrrec de la seva pròpia diabetis. Assumir les rutines de la cura li permetrà sentir que recupera la capacitat de gestionar la seva pròpia vida. Així, l'actitud de l'adult, més que a dirigir, s'ha d'encaminar a supervisar, col·laborar, orientar, compartir.

Intentar normalitzar la situació

La forma d'encaixar la diabetis en la vida anterior és lluitar per tornar a recuperar totes les activitats prèvies. Potser calgui un temps d'aprenentatge, ajustament, etc.

Se li pot plantejar alguna cosa semblant a això: "La doctora ha dit que podràs fer una vida normalitzada en un temps. Per quina activitat de les que feies t'agradaria començar. Veiem (preguntem) com ho has de fer".

Endreçar les idees

Un adolescent pot tenir dificultats per endreçar les seves idees mitjançant la reflexió. Per això, repenjar-se en la realització d'activitats encaminades a aquest fi, pot ser-li d'utilitat.

Afavoreix el que aquestes tasques tinguin un resultat tangible. Així, activitats com: "Escriu una carta a la teva diabetis", "fes una llista del que et preocupa", "ordena els teus focus d'interès" i, fins i tot, "dissenya un grafit que expressi el que penses" poden ajudar a organitzar les idees de forma operativa i a posar-li nom al que està sentint.

Una última opinió personal

Un missatge que pretenc transmetre als adolescents amb diabetis amb els que tracto és que acabaran adaptant-se, però fer-ho proactivament té més avantatges:

  • Probablement sigui més ràpid i més sa des del punt de vista psicològic.
  • Tindran la sensació que controlen la seva vida.
  • Tot serà més fàcil. La forma en què s'inicien en el camí en la diabetis, ha de determinar la seva actitud cap a ella en el futur.

Fotos: Anthony Ginsbrook a UnsplashJ. Ketelaars a Pixabay; i Nicolas Postiglioni a Pexels.

Última modificació: 
23/07/2018