Diabetis de 0 a 4 anys: quin paper han de fer els pares?

El rol dels pares dels nens amb diabetis anirà canviant a mesura que el nen creixi. Cada nen i cada família són diferents. To i així, hi ha semblances en les diferents etapes del desenvolupament infantil que podem conèixer per ajudar millor els nostres fills.

Aprendre tot el possible sobre la diabetis ens permetrà respondre els seus dubtes i ens ajudarà també a superar la por i l'ansietat. Si alguna cosa positiva té aquesta malaltia és que obliga al qui la pateix, i per extensió a la família, a portar una vida més saludable. Des del punt de vista psicològic passa alguna cosa semblat: predisposa els pares a estar més pendents de les emocions, relacions i atenció educativa. I aquesta atenció sempre és positiva per a les famílies.

Estratègies quan el nen és totalment depenent

La cura de la diabetis recau sobre els pares, ja que el nen és absolutament depenent i, per raó de la seva edat, no pot informar de forma fiable dels símptomes. Al principi el nen no respon a raonaments, però sí ho fa als estímuls afectius, i tendeix a imitar els comportaments.

• Cal mantenir una actitud positiva davant la diabetis, que els pares mantinguin la calma davant del nen. Ja sabem que els sentiments de culpa, injustícia, frustració i dolor apareixeran en diversos moments. Cal reconeixe’ls, acceptar-los i aprendre a manejar-los. És millor no manifestar-los davant del nen. El clima afectiu ajudarà el nen a conviure millor amb la diabetis.
   
• Durant aquests primers anys, cal explicar al nen de forma molt senzilla i mai amenaçadora tot el que fa referència a la diabetis i a la teràpia. En el moment en què sigui capaç d'això, cal encoratjar-lo perquè faci certes tasques senzilles i no perilloses: triar el dit per a l'extracció, les verdures preferides de la dieta… Sempre tenint en compte que els elements essencials de la teràpia no poden ser objecte de discussió. La teràpia ha de ser una cosa habitual de cada dia.
   
• Sobre els dos i tres anys, els nenn es tornen obstinats i rondinaires. Tranquil·litat, és una fase del creixement i passarà. El millor és distreure'ls i, en última instància, ignorar les seves rebequeries.
   
• El moment de la punxada ocasiona patiment als pares i indefensió als fills. Els pares podem tranquil·litzar-nos pensant que la punxada d'insulina és essencial per a la vida del nen. Per tranquil·itzar l’infant busquem recursos: utilitzar la distracció, inventar un conte, permetre que triï el lloc per a la injecció (tenint en compte que ha de canviar), tranquil·itzar-los posant una tireta…
   
• L'aprovació dels pares té molta importància en aquesta etapa, per això és millor dir que el sucre està alt, baix o normal, que utilitzar termes com bé o dolent. 
   
• Compartir sentiments i responsabilitats amb la parella i família ajuda a manejar les situacions difícils.