Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

Guia Diabetis tipus 1

Centre per a la Innovació de la Diabetis Infantil Sant Joan de Déu

Com acompanyar els més petits en el debut?

Com acompanyar els més petits en el debut?
Edat: 
0 a 5, 6 a 8
Emociones

"És admirable, s'ho ha pres millor que jo", "no vol parlar del que ha passat", "s'amaga perquè no el punxi", "últimament s'enfada per qualsevol motiu" ... Aquestes són algunes de les reaccions que les famílies descriuen quan un nen petit és diagnosticat amb diabetis tipus 1, però què hi ha darrere d'aquests comportaments? quines emocions els activen?

Com pensen els nens després del diagnòstic?

Per intentar entendre aquests sentiments convé reflexionar sobre com són els seus processos de pensament. Partint de la base que:

  • Cada nen té la seva pròpia forma de reaccionar.
  • La seva resposta varia segons l'edat.
  • Els pensaments dels nens són molt diferents als dels adults.

Entendre'ls facilitarà el donar una resposta adequada a les seves inquietuds i les seves demandes.

És important saber que fins als 6-7 anys hi ha alguns trets de la personalitat que es fan més evidents:

  1. Desconeixen el concepte de cronicitat. Per als pares, el factor per sempre és angoixant. No obstant això, pels nens, el futur no va més enllà d'unes poques setmanes. Per això, no associen el tenir diabetis amb el no curar-se.
  2. Creuen que els fets són reversibles. Va unit a l'anterior. De fet, durant l'ingrés molts d'ells suposen que, després de l'alta, no necessitaran seguir cap tractament a casa.
  3. Domina el pensament egocèntric. Es tracta d'una forma d'entendre el món en el qual ell/ella n'és el centre. Així, l'hospital està per guarir-lo, els seus pares per estimar-lo i el col·legi per ensenyar-li. En aquest sentit, quan es pregunta per què ha debutat en diabetis, la resposta que es dóna pot tenir relació amb si mateix: "Estic a l'hospital perquè em vaig portar malament", "tinc diabetis perquè vaig menjar molts dolços" ... Per això, convé desmentir-ho. 
  4. Tenen un pensament màgic. Dins d'aquesta característica està la convicció que, si poden pensar-ho, passarà: "Si em porto bé, ja no hauran de punxar-me".

Eines per fer front a la situació

En aquesta edat, els nens mostren moltes dificultats per parlar explícitament del que senten i pensen. Però que no en parlin no vol dir que no ho pateixin (o que s'hi hagin adaptat).

Per aprofundir en els seus sentiments cap a la diabetis es poden utilitzar:

  1. Contes en què puguin reconèixer en un altre personatge el que estan sentint. Per exemple: "Hi havia una vegada una gosseta que es va posar malalta i li espantava molt anar a l'hospital. Pensava que allà posaven injeccions per castigar els nens... Però estava equivocada perquè... Els seus pares li volien... ". Per descomptat poden ser inventats.
  2. Alguns nens s'expressen molt millor a través del dibuix. En aquests casos se'ls pot demanar: "Dibuixa com és la teva por a les punxades". El dibuix importa poc. Tampoc cal interpretar-lo. Es tracta d'una eina que permet parlar amb el nen del que li està passant: "Ja veig que és un gargot molt lleig i gran. Què és el que creus que pot passar quan et poso la insulina? ".
  3. El joc li permet abordar el que li passa d'una forma segura. Jugar a metges, a infermers, a pares... ens pot ajudar, tant a observar el que senten com a transmetre'ls missatges tranquil·litzadors.

Quina actitud hem de prendre?

Quan els nens no tenen la seguretat del que els està passant (per exemple, en el debut en diabetis), miren als seus pares per calibrar la situació.

  • Si perceben que han plorat, el seu pensament possiblement serà: "Què terrible ha de ser això que fa plorar als meus pares".
  • Si senten que l'adult està insegur en el moment d'injectar-li la insulina, el nen també es posarà nerviós i procurarà defensar-se.
  • Si perceben calma, serenitat i resolució, el seu nivell de malestar serà molt menor.

Les 5 claus per acompanyar-los en el debut

  1. Encara que no ho expressi, desmenteix-li que té diabetis per haver fet alguna cosa malament.
  2. Més que ningú, cal anticipar-li el que anirà passant. Saber què ocorrerà els ajuda a preparar-se.
  3. Sigues sincer i concís en les explicacions, adaptant-les al seu enteniment.
  4. Demana-li que repeteixi el que li has explicat. Així confirmem que ho ha entès.
  5. El més important, transmet-li afecte amb la paraula i, si ho admet, mitjançant el contacte físic.

No oblidis que els nens i les nenes tenen una gran capacitat d'adaptació si se'ls acompanya en el procés.

Última modificació: 
22/05/2018