Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

“És el cop que m'he sentit més a prop del que se sent quan es té una vida normal”

Nens a la neu amb esquís - Autor: Anna Aparicio
Edad: 
9 a 13, 14 a 18
Mare d'una nena amb DM1
Anna Aparicio
Mare d'una nena amb DM1

A l’escola de la nostra filla Queralt van proposar fer el treball de síntesi (un treball de recerca que fan els alumnes de l’Educació Secundària Obligatòria) sobre la neu. El treball grupal comportava passar uns dies d’esquiada sense la família, només amb els seus companys de classe i el professorat. 

En aquell moment, com a pares d'una nena amb DM1, ens va caure el món a sobre. El primer pensament i més fàcil va ser: “millor que el faci des de l'escola”.

- Queralt, i tu què vols fer?

- Mama, jo vull ser com els altres nens de classe i vull anar-hi.

Vam fer una primera reunió amb l'escola, on els mestres van tenir una bona predisposició perquè la Queralt pogués anar a la neu com els seus companys. Molt important! Ens van preguntar si ella era autònoma. En aquest aspecte, cap problema. Vam tenir una xerrada amb els professors per resoldre els dubtes que tenien i van quedar una mica parats, perquè desconeixien que la diabetis requerís aquest control. Per a ells, com a docents, va ser també tota una experiència.

Ens embarcàvem a un nou repte. La Queralt ja havia fet colònies des del seu debut, però mai a la neu! I mai s'havia posat uns esquís!

Des de l'Hospital Sant Joan de Déu ens van fer seguir unes pautes i vam començar amb l'engranatge perquè no hi hagués cap imprevist. I sobretot, perquè la nostra filla se sentís molt segura. Ens vam posar a preparar la motxilla, però la que realment era important, la que ella portaria sempre a sobre.

“Queralt, d’aquesta motxilla petiteta hi depèn en part la teva vida, no surtis del càmping sense controlar-ho tot”, li vam dir. I, pobreta, quan va tornar ens va dir que se’n recordava moltíssim d'aquestes paraules. A la motxilla duia tot el necessari en cas d'urgència, vam tenir cura que fos lleugera i no l’atabalés gaire, ja l'hauria de portar sempre amb ella.

Des de l'escola ens van passar per correu un resum i horaris de les activitats i dels àpats. Cada dia era diferent, amb activitats i experiències noves. El primer dia, anaven de l'autocar directament a pistes d’esquí i dinaven un entrepà a peu de pistes.

A part, jo vaig preparar per als mestres una altra motxilla. Sé que anaven a un bon càmping, però com a pares patidors, no podíem deixar res a l'atzar. Aquesta motxilla portava tot tipus de reserves d'hidrats, tant d'absorció lenta com ràpida i aliments sense sucre. Els pobres, la van agafar i em van dir: “Gràcies, ens dóna molta seguretat”,  tot i que, com ja he dit, al càmping hi havia de tot. 

La Queralt anava molt ben preparada, fins i tot portava dos glucagons. Ens van recomanar que un dels glucagons es quedés al càmping i l'altre el portés el seu monitor sempre a sobre.

En una cosa no vam estar d'acord: jo també vaig pujar a Puigcerdà. Vaig anar a un hotel al costat del càmping. Apareixeria només si em necessitaven, per una urgència. Com a pares, i cadascú ho viu d'una manera diferent, no podíem estar a 130 quilòmetres. I si passava alguna cosa? Et vénen milers de coses al cap. I per no faltar a la feina els dos pares, vaig pujar només jo, perquè ho tenia menys complicat. Ja ho sabem que no sempre els podrem seguir als nostres fills, però tots els pares som diferents, com també són diferents les maneres que hi ha per mirar de sortir-nos-en amb aquesta condició, com pots i saps. Al final, vam passar els dies patint, amb moments de molta seguretat, però també d’incertesa. Les hores anaven passant i ningú ens trucava! L’últim dia, jo vaig arribar més aviat a casa i ells encara havien de fer l'última esquiada a la Masella. 

Quan la vam anar a buscar a l'escola, no puc descriure el que vam sentir: emoció, orgull...  La Queralt venia de les colònies i tot havia anat perfecte, baixava de l'autocar orgullosa, amb el seu diploma a la mà, afònica de passar-ho molt bé. I quan ens va veure, ens va abraçar al seu pare i a mi i ens va dir:  “Ja us ho vaig dir jo que me'n sortiria tota sola!

La nostra filla estava allà, amb tots els nens, rient i explicant un munt d'aventures i, el millor, hi havia conviscut i sobreviscut ella sola amb la diabetis. Tenia un munt de coses per explicar, però el que més ens va colpir va ser quan va explicar que va resoldre ella sola els petits problemes que li van sorgir. Com quan, per exemple, se li va refredar el mesurador de glucosa i no anava bé, o quan li van caure totes les tires de mesurar la glucosa a la neu a causa del tremolor d'una baixadeta. No volia que truquessin els seus pares. Se’n volia sortir sola. 

Ara farà 3 anys del seu debut, i ahir ens va dir: “Sabeu, des del meu debut, és el cop que m'he sentit més a prop del que se sent quan es té una vida normal”.

Només per això ha valgut la pena tot l'esforç.

Volem agrair des d’aquí a tothom que ha fet possible que això sortís tan bé: als mestres, als monitors,  a l'educadora de Sant Joan de Déu i també a la tieta i nebodes que, com tots, ens heu animat i ens animeu dia a dia en els moments de davallada. I, en especial a tu, iaia, que també pateixes diabetis (en diuen la diabetis 3) i que em vas acompanyar aquests dies, i que, en silenci i amb el teu suport, no saps com em vas ajudar. Aquests avis que també pateixen i ens ensenyen a ser bons pares. Gràcies! I també al CIDI, per donar-me l'oportunitat de poder-me expressar. Per a mi, ha sigut molt important.

Entrades relacionades