Consells per a avis d'infants amb diabetis tipus 1

Sempre s’ha dit que una de les “obligacions” dels avis és proporcionar als nets els capritxos que els seus pares, per raons òbvies, no els donen. La relació que s’estableix entre nets i avis és molt especial i té un tarannà més afectiu que no pas normatiu.

Qui més, qui menys, tots tenim records dels guisats de l’àvia o de les tardes de diumenge al parc amb l’avi. Aquests moments s'han de conrear amb un afecte especial i has d’esforçar-te perquè el teu net o neta en guardi una bona pila. També amb el net que té diabetis.

Entendre la diabetis tipus 1

De vegades pot ser difícil comprendre la patologia i tendir a comparar-la amb la diabetis d’un mateix (si se’n té) o amb la d’algun conegut (generalment de la teva edat). Com a conseqüència d’això, poden aparèixer apreciacions errònies sobre el que suposa la diabetis en la vida del nen o la nena (per excés o per defecte): “Jo tinc diabetis i no passa res per saltar-se la dieta un dia.” “Un veí s’ha quedat gairebé cec per la diabetis”.

És necessari entendre que la diabetis tipus 1 és molt diferent de la diabetis tipus 2. Si navegues per aquest web et podràs fer una idea del que té el teu net o neta.

Així mateix, és possible que et sentis impactat pel fet que un nen tan petit tingui una patologia crònica. És un error associar diabetis a invalidesa, desgràcia permanent o greu perill. És lògic que aparegui aquest fenomen en el moment del diagnòstic, però si es manté en el temps és molt nociu, ja que pot alterar la relació amb el teu net o neta.

Com pots ajudar

Quan es comprova la càrrega que suporten els pares, la dedicació que exigeix la cura de la diabetis d’un fill, els avis desitgen ajudar. Això és molt lloable. No obstant això, l’intens desig de fer un cop de mà no garanteix que l’ajuda sigui l’adequada.

Advertir, recomanar, debatre de manera excessivament persistent, lluny d’ajudar, provoca enfrontaments amb els pares (és a dir, el teu fill o filla). Si, en general, no existeix una manera exclusiva de procedir en la criança d’un fill, quan aquest té diabetis, encara menys. Recorda:

• El teu paper és el de ser el braç que executa les ordres del pare i de la mare. Has d’entendre que els pares són (i han de ser) el cap pensant.
• Demana que t’expliquin en profunditat què és la diabetis. Però que ho facin de forma dosificada i no en un curset intensiu. L’excés d’informació se’t pot posar malament i fer que et sentis incapaç de gestionar-ho tot.
• És molt important que aprenguis a mesurar la glucosa i a interpretar sumàriament els resultats. També a administrar la insulina. Per a això, has de familiaritzar-te amb els dispositius que el teu net o neta utilitzi.

En tot cas, si no t’atreveixes amb aquesta tasca, pots ser útil alleujant altres càrregues al teu fill o filla, com portar-li el cotxe al taller, fer la compra, etc.

Si ets pare o mare

Pots ajudar als avis i a les àvies posant en pràctica aquests consells:

1. Entén que els avis pensin que la diabetis del seu net és una catàstrofe, però fes-los veure que no és així.
2. Fes valer el teu criteri de cuidador principal si, per contra, els avis tenen la imatge que la diabetis és una malaltia lleu.
3. En demanar-los ajuda, comprova que els has facilitat totes aquelles eines i coneixements que poden necessitar per solucionar allò que els demanes. Molt sovint la resistència que mostren els avis i les àvies a col·laborar està estretament associada al temor. I, com se sap, com menys es coneix alguna cosa, més es pot arribar a témer.

Delegar la cura: un exemple

Demanes als avis que es quedin una nit amb el seu net o neta perquè voleu sortir de cap de setmana. Encara que sembli mentida, això és possible. Què has de fer?

1. Pregunta’ls: “Si us digués exactament el que heu de fer, tindríeu inconvenient a quedar-vos amb ell o ella una nit?”. Si sospites que és un pas massa gran, comença per compartir amb ells algunes tardes fins que adquireixin més confiança. També pots ensenyant-los poc a poc les destreses, deixant-los fer a ells mentre els supervises.
2. Deixa’ls apuntat per escrit tot el que puguis preveure, així només quedarà el que no es pot preveure:
   • Taula amb valors glucèmics i el que han de donar-li de menjar segons els resultats.
   • Tires i glucòmetre o sistema de monitoratge continu de glucosa (MCG o Flash).
   • El que han de donar-li en cas d’hipoglucèmia.
   • Allò "extra" que li poden donar com a capritx, exercint d’avis.
3. Truca a l’hora de sopar i abans que portin al llit al teu fill o filla, no fos cas que tinguin dubtes (són els moments en els quals més temen equivocar-se). Això els donarà seguretat.
4. Avisa’ls que estaràs enganxat o enganxada al telèfon. Que en facin ús davant qualsevol dubte que els sorgeixi.
5. Sigues benvolent amb els errors (o relliscades) que puguin cometre. Pensa que, com més segurs se sentin, menys inconvenients tindran a repetir l’experiència.
6. Agraeix-los sincerament l’esforç que fan i explica’ls el que significa per tu el seu compromís.
7. Si els pots portar un “detall” del teu cap de setmana, segur que estaran encantats (i et diran que no calia).

En resum

• Si ets pare o mare, demana als avis que tractin el teu fill o filla primer com a net i després com a net amb diabetis.
• Si ets avi o àvia, tracta al teu net o neta com a tal i tingues present que, com més sàpigues sobre la seva diabetis, més podràs gaudir d’ell i, sobretot, ell de tu.

En nom del nen o nena amb diabetis, gràcies pel vostre amor i el vostre compromís.