Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

Guia Diabetis tipus 1

Centre per a la Innovació de la Diabetis Infantil Sant Joan de Déu

«¿I si…?» Pors que angoixen a pares i mares enfront de la diabetis tipus 1

«¿I si…?» Pors que angoixen a pares i mares enfront de la diabetis tipus 1
Edat: 
9 a 13, 14 a 18
Emociones

«I si es fica al llit per sota de 200?

I si per no mirar-li la glucosa a les tres del matí no me n'adono que està baixant?

I si té una hipoglucèmia?

I si no percep que l'està tenint?

I si baixa tant el sucre que perd el coneixement?

I si no ens adonem que ha perdut la consciència?

I si al matí…?»

Quan s'és pare o mare i el teu fill o filla té diabetis tipus 1, pot resultar especialment difícil evitar aquestes cavil·lacions.

Què són aquests pensaments?

Es tracta d'un parany del nostre pensament que consisteix a avançar esdeveniments i esperar el futur més negre.

Una persona atrapada en aquesta situació encadena en la seva reflexió una sèrie de POSSIBLES successos que auguren el pitjor resultat. I, per acabar-ho d'adobar, considera que el més segur és que succeeixin d'aquesta manera.

Per què els tinc?

Són diversos els ingredients que fan que aquests pensaments es converteixin en una tempesta mental perfecta. Vegem-ne alguns:

  1. Existeix un risc real que pugui passar. Posem l'exemple d'una hipoglucèmia nocturna. El teu fill o filla té diabetis, per tant ningú no pot assegurar-te que no li passarà.
  2. Relacionat amb el punt anterior, un altre dels factors que alimenta el malestar és la incertesa. La falta de seguretat que no passarà res, de vegades, suposa una llosa difícil de suportar. Alguns pares ho perceben com si tinguessin permanentment l'espasa de Dàmocles sobre els seus caps.

  3. La persona atrapada en aquesta manera de pensar trobarà fets que confirmen el seu temor. Per exemple, una mare em comentava: «Conec una família que va haver de canviar la nena d'escola perquè estava desatesa pel que fa a la diabetis i va acabar tenint una hipoglucèmia greu després de la classe d'educació física». En aquest sentit, aquella mare es va quedar atrapada en aquesta història que connectava directament amb el seu temor i, per contra, no tenia en compte els milers de nens i nenes amb diabetis tipus 1 que estan ben atesos a l'aula.

  4. L'altre factor que contribueix a fer créixer els temors és el fet que els progenitors tenen el rol de cuidadors primaris. Per això, les conseqüències dels seus errors les pateix la persona que més estimen: el seu fill o filla. Aquesta situació provoca que alguns d'aquests pares i mares desenvolupin la necessitat de romandre tan alerta com puguin.  La idea de «si jo m'equivoco ho pagues tu» adquireix una rellevància màxima en qualsevol situació relacionada amb la diabetis.

Quines conseqüències pot implicar aquesta situació?

  1. Com a conseqüència positiva, podríem esmentar el fet que, tot i que la hipervigilància no garanteix que no succeeixi una cosa, fa que disminueixi la probabilitat que aquesta cosa succeeixi.
  2. Però a quin preu? El balanç cost/benefici està molt descompensat. El que es paga és molt més que el que se n'obté a canvi. Per exemple, les úniques maneres que m'imagino d'evitar una hipoglucèmia nocturna és mantenir-me alerta tota la nit i comprovar constantment els nivells de glucosa o provocar una situació d'hiperglucèmia. Cap de les dues, per descomptat, és una bona opció.
  3. El cost en serenitat personal també pot ser enorme. És clar que podem esperar que no passi res, però... estarem calmats? La hipervigilància no aporta assossec.
  4. Més enllà del personal, rendir-se a aquest temor fa que transmetem al nostre fill o filla una imatge de la diabetis com una cosa terriblement perillosa, i no oblidem el fet que és ell o ella qui ha de conviure amb la patologia durant molt, molt, molt de temps.
  5. I, finalment, resulta difícil per al fill o filla créixer i madurar quan constantment és vigilat, escrutat, observat, custodiat, inspeccionat…

Per tot això i, en conclusió, no sembla que convingui alimentar aquesta actitud.

Es poden combatre aquests temors?

  • I tant que sí! Però és necessari començar per reconèixer que, encara que el risc és present, potser la teva reacció és desmesurada.
  • Compte amb el que dius. Fixa't com el que provoquen aquestes frases canvia quan modifiquem una paraula:
    • «La diabetis fa que el meu fill estigui en perill de tenir una hipoglucèmia».
    • «La diabetis fa que el meu fill estigui en risc de tenir una hipoglucèmia».
    • «La diabetis fa que el meu fill tingui probabilitats de tenir una hipoglucèmia».
    • «La diabetis fa que el meu fill tingui una situació que cal prevenir: la hipoglucèmia».

Totes són certes, però el sentiment que acompanya a cadascuna de les frases varia en intensitat.

  • Hi ha determinades situacions en les quals ningú no pot assegurar que no passi una cosa que no desitgem. Però això no significa que existeixi la certesa que sí ha de passar. És fonamental, ja que no es pot controlar tot, que aprenguis a tolerar cert grau d'incertesa.
  • Convé preguntar-se quines evidències hi ha que alguna cosa hagi de passar. Recorda que ningú no coneix el futur, és a dir, estem plantejant situacions hipotètiques i no fets. No els prenguis com si ho fossin.
  • Esforça't a assignar percentatges. Per exemple: quin percentatge de probabilitats hi ha que tingui una hipoglucèmia aquesta nit? Aquest és un treball que demana fer-se preguntes com ara:
    • Ha passat abans?
    • En cas afirmatiu, quantes vegades? Es van donar les mateixes circumstàncies?
    • Puc fer alguna cosa perquè no torni a passar?
  • Pregunta a les persones que tens a prop si, des de fora, veuen les coses de la mateixa manera. Quan estem atrapats en un bucle del qual no podem sortir, els altres ens poden ajudar a fer una anàlisi més objectiva. Però, és clar, t'has de refiar d'allò que et diguin. Si no…
  • Si, després de totes aquestes reflexions, continues pensant que passarà el pitjor, pots provar de fer un petit experiment. Per exemple, com a pas intermedi, en lloc de comprovar la glucosa cada hora, pots fer-ho cada tres. D'aquesta forma, tindràs més dades per prendre millors decisions després. A més, estaràs més a prop d'aconseguir l'objectiu final, que és el de dormir tots, tota la nit, tranquils.

Bona part de la solució és a les teves mans. Per la meva part, et desitjo tota la sort del món.

Última modificació: 
26/03/2020