Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

Mare, quan em curaré?

Nen trist - Alesandra Kostina - Flickr - CC BY-NC-SA 2.0
Edad: 
0 a 5
Noemí Carayol - Madre de niño con DM1
Noemí Carayol
Mare d'un nen amb DM1

La primera vegada que vaig sentir aquesta pregunta de la boca del meu petit se’m va trencar el cor: “mare, quan se n’anirà la diabetis?”

Fins a aquell moment, totes les malalties que ell i la seva germana havien tingut, havien estat les habituals per la seva edat: refredats, bronquitis, otitis, amigdalitis i alguna altra itis… Totes elles amb un tractament de curta durada en el que es prenia durant uns dies un xarop, feia repòs i al poc temps estava com nou.

Però en passar els dies i veure que seguíem a casa amb injeccions i controls de glucèmia, el seu caparró no acabava d’entendre, i va començar a donar-hi voltes. Volia saber quan acabaria tot i es curaria. En aquell moment em va costar no plorar, i amb un nus a la gola, vaig intentar explicar-li que ell no estava malalt, com quan tens febre, et fa mal el coll, tens mocs o estàs cansat,  sinó que a partir de llavors, per a que no es posés malalt, s’havia de fer els controls, posar-se insulina pels àpats principals, i que no podia menjar tot el que volguès i quan volguès sense control.

No sé si bé o malament, li vaig donar una explicació d’adult a un nen, de tres anys: “Tens una malaltia crònica però no estàs malalt. Tu ets un nen com tots els altres, que pots fer tot el que fan els altres però has de tenir més cura d’algunes coses.”

Ell va acceptar l’explicació, no sé si la va entendre en aquell moment, però la va acceptar. Poc a poc el meu fill s’ha anant adonant que no està malaltó, però que té diabetis, i així ho explica amb total naturalitat quan algun nen que no el coneix i el veu com es fa un control, li pregunta què estàs fent, a la qual cosa respon amb molta seguretat: “Un control per veure com estic,… És que tinc diabetis.”

Entrades relacionades