El diagnòstic de la diabetis: com ho viuen els nens?

Sabem que cada nen té una forma de ser pròpia i una manera particular de processar allò que viu i que, per tant, la manera de tractar la diabetis ha de ser individualitzada. En l'article Com acompanyar els més petits en el debut? parlàvem d'això i de com expressen els nens els seus sentiments: el fet que no els formulin amb paraules no significa que no els tinguin. Simplement, els resulta difícil manifestar-los. L'exteriorització de les emocions varia segons l'edat.

Recordem que no convé interpretar les reaccions infantils com si fossin les d'un adult. Els seus processos mentals són molt diferents.

Com pensen els nens més grans?

Entre els 7 i els 12 anys, els nens interpreten la informació de forma diferent a com ho feien fins aleshores. No obstant això, segueixen necessitant saber què els passa i com els afectarà, ja que:

1. Processen la informació de forma lògica. A partir d’aproximadament els 7 anys ja entenen que en la diabetis hi ha una relació causa-efecte: la malaltia es deu al fet que el seu pàncrees (que està dins del cos) no pot "fabricar" insulina i per això se l’ha de punxar.
2. Processen la informació de forma concreta. Tot i que poden arribar a entendre la presència d'una causa real i objectiva, encara no tenen la capacitat de pensar de forma abstracta. Per això necessiten que les explicacions que se’ls donen siguin molt properes a la realitat que ells coneixen. Només així podran fer-se una idea de què és el que els passa. Se'ls pot explicar, per exemple, que “hiper és com hipermercat: hi ha molt d'alguna cosa. Hipo és el contrari. Així hiperglucèmia és que hi ha molt sucre i hipoglucèmia és que n’hi ha poc”.
3. Comencen a entendre el concepte de cronicitat. Entenen que tot i que surtin de l'hospital hauran de seguir cuidant-se. No obstant això, és freqüent que passats uns mesos apareguin el descoratjament i el cansament pel fet d'haver de continuar punxant-se, per les restriccions imposades i pel control del que mengen. És a dir, entenen el perquè, però no els agrada.
4. En la seva percepció predomina el present. Així, quan ha passat l'esglai inicial i el seu metabolisme s'ha estabilitzat, l'ingrés hospitalari és viscut com a satisfactori: reben atencions, regals, visites de companys i familiars… i a més no senten dolor.

Quines reaccions podem esperar els primers dies després del diagnòstic de la diabetis?

Pot ser que, encara que no necessàriament, durant l'ingrés i en les primeres setmanes després del diagnòstic:

1. Reapareguin pors ja superades (a la foscor, a estar sol…).
2. Se sofreixin alteracions del son (malsons, somni agitat, insomni…).
3. Els nens estiguin més callats o/i nerviosos.
4. Canviïn el seu estil de comunicació (pot ser que no preguntin sobre el que ha passat o que demandin detalls a priori poc importants).
5. Possiblement les seves expressions emocionals siguin inestables. 

És important no banalitzar aquestes reaccions.

Abordar la malaltia amb el nen

El primer pas per a l'adaptació és que el nen es faci una idea clara del que li passa. Per ajudar-lo a aconseguir-ho, podem:

1. Utilitzar metàfores relacionades amb la seva vida. “La insulina és la clau que obre la porta de cada cèl·lula”. Si bé han de ser ajustades a la realitat, no és imprescindible que siguin estrictament mèdiques. És preferible que es faci una idea aproximada però correcta d’allò que succeeix.
2. Necessitat de suport visual. Entenen millor quan se’ls explica alguna cosa fent servir il·lustracions, jocs i vídeos (sempre que estiguin adaptats a la seva edat).
3. És millor ensenyar que explicar, però és molt millor poder tocar. La millor via per a adquirir coneixement és poder manipular els objectes mentre s'escolta l'explicació. S'aprèn molt millor allò que es fa que el que s'escolta o es veu. Alguns exemples: per explicar què és el pàncrees i on es troba es poden utilitzar jocs d'anatomia; per parlar del conteig per racions, representacions de plàstic de diferents aliments.
4. Per descomptat, després de donar les explicacions precises cal contestar les seves preguntes. Convé fer-ho de forma simple i comprensible, però sobretot de forma honesta. No s’ha d’intentar suavitzar la situació amb mitges veritats. Per exemple, a la pregunta “em curaré?”, la resposta podria ser que de moment ningú ha descobert una manera de guarir la diabetis, però que és possible que en el futur algú ho faci. És inadequat dir-li que sí, ja que ningú pot conèixer el futur.
5. Finalment, cal demanar-li que relati el que ha entès del que li hem explicat. D'aquesta manera es podrà saber què és el rellevant per a ell i si ha captat els missatges de forma correcta. Així sempre tindrem l'oportunitat d'aclarir, rectificar, etc.

Com podem els adults ajudar els nens en aquest moment?

Possiblement les seves expressions emocionals siguin inestables i passi de la timidesa al desvergonyiment; de l'aïllament a la verborrea; de l'interès a la indiferència.

1. És fonamental que el nen comprengui què passa en el seu cos. D’aquesta manera podrà comprendre els aspectes que per a ell són més rellevants del tenir diabetis (les injeccions d'insulina, les determinacions glucèmiques, el control dels aliments, etc).
2. Respectar el fet que potser no vulgui saber-ho tot. Tret que es tracti d'informació imprescindible, s'ha de procurar no donar més informació que la que pugui (o vulgui) assimilar.
3. Hem de transmetre-li la idea que és lògic que pugui estar espantat, enfadat o trist. Donem-li l'oportunitat d’expressar-ho, però sense forçar-ho.
4. Tot i que ja té més elements de judici que els més petits, aquest nen segueix mesurant la gravetat del que li passa en funció de l'expressió emocional dels seus pares i d’altres familiars propers (oncles, avis…). Per aquest motiu cal ser molt caut amb la forma d’expressar-se en la seva presència.
5. No sempre succeeix, però alguns nens poden percebre's com a éssers “defectuosos”. Dialogar amb ells sobre què creuen que els passa pot ajudar a detectar una interpretació inadequada del fet de tenir diabetis que els faci perdre autoestima.

Les 5 claus per acompanyar-los

1. Explica-li què ha de passar. Saber-ho l’ajudarà a preparar-se.
2. Sigues sincer i concís en les explicacions, adapta-les al seu enteniment.
3. Demana-li que repeteixi el que li has explicat. Així confirmaràs que ho ha entès.
4. El més important, transmet-li afecte amb la paraula i, si ho admet, mitjançant el contacte físic.
5. No oblidis que els nens tenen una gran capacitat d'adaptació si se'ls acompanya en el procés.

Si el nen comença bé el seu camí amb la diabetis, té més probabilitats de seguir bé al llarg de la seva vida.