Albert Nicolás: "La diabetis m'ha fet ser més responsable, curós i ordenat"

Les notes de batxillerat de l'Albert Nicolás estan entre les 100 millors de tot Espanya. Per l'Albert, aquesta fita, assolida el curs 2016-17, es fruit de l'ordre, la planificació i el prestar molta atenció a classe. Aquest jove de 18 anys, diagnosticat de diabetis amb només 4, ha començat la carrera d'Enginyeria a Lió (França). L'equip de Guia diabetis ha mantingut una conversa amb ell.

Com has aconseguit situar-te entre els 100 millors batxillers?

Bé, la veritat és que encara no m’ho crec... Quan ho vaig saber em vaig sentir orgullós de l’esforç que havia realitzat, alhora que satisfet en saber que es feia realitat aquella frase que sempre ens diuen els pares: tot esforç té la seva recompensa. Penso que no cal treballar moltíssim, sinó que organitzar-se i aprofitar el temps a classe són les claus per assolir els teus objectius al batxillerat. I, d'altra banda, per evitar una més que possible saturació, cal permetre’s estones de descans i desconnexió realitzant alguna activitat que ens atregui. 

"Sento curiositat per molts aspectes de la vida i del nostre entorn, i considero que estudiant es pot arribar a assolir una base sòlida del que hom entén com a món"

Per què vas triar la carrera d’Enginyeria?

D’una banda, em sento molt atret per tot allò que té a veure amb la ciència i la tecnologia, i que ajuda a explicar tot el que succeeix al voltant nostre i més enllà. D’altra banda, crec que un enginyer és capaç d’entendre els problemes als quals la societat es veu exposada dia a dia i trobar-ne solucions per resoldre’ls, i és per això que m’he proposat aquest repte. 

Què t'ha portat a estudiar a Lió?

A 4t d’ESO vaig prendre una decisió que possiblement m’ha dut a la situació en la qual em trobo actualment: fer el Batxibac. És una doble titulació de batxillerat en català i francès que, encara que suposi més esforç, després t'obre un gran ventall de possibilitats. Un cop acabat el batxillerat, tenia clar que volia seguir endinsat en la ciència, més concretament en la física i la tecnologia... tot i que no sabia què fer. Va ser aleshores quan vaig assabentar-me que existia la possibilitat d'anar a estudiar a l'Institut National des Sciences Apppliquées. Es tracta de la millor escola d’enginyers que existeix a França i una de les més reputades d’Europa. Malgrat tot, no ho tenia clar i no va ser fins l’últim moment que vaig adonar-me que venir a França seria la millor opció per créixer com a persona i, al mateix temps, per formar-me en allò que m’agrada.

Com t'has adaptat a la nova vida?

La veritat és que al principi sempre costa, doncs tot és nou i sorprenent i t’has d’habituar, però de mica en mica m’he anat adaptant a l’intens ritme de classe i d’estudi. El que més trobo a faltar és l’escalfor familiar, el tornar a casa cada dia de l’institut i no veure la meva mare, el menjar casolà, els meus amics, el meu idioma, els meus costums. D’altra banda, he après a valorar tot allò que abans tenia en el meu dia a dia i que ara ja ha desaparegut, com és el temps que passo amb la família, per exemple.

Quines aficions tens? 

M'agrada practicar tot tipus d'esport. Des de ben petit jugo a tennis i també m’encanta el futbol. És per això que sempre intento practicar esport quan tinc temps lliure. Aquí a Lió, després de guanyar quatre partits de tennis vaig ser seleccionat per formar part de l’equip universitari. Ara entreno una hora i mitja a la setmana i tinc partit tots els dijous.

Els últims mesos has viscut molts canvis, han afectat la teva gestió de la diabetis?

La veritat és que tenir un horari tant ajustat em permet seguir una rutina en el control de la meva diabetis i puc dir que encara sóc més conscient que abans sobre què fer i no fer. Adapto els horaris de cada àpat al cos i a la quantitat d’insulina que m’he de posar en cada moment i tinc en compte els horaris d’esport.

"M’agradaria poder ajudar a progressar la societat humana i encaminar-la vers un món més fàcil, on els problemes es vegin reduïts i la felicitat pugui ser la base de tot allò que realitzem dia a dia"

Et van diagnosticar diabetis amb quatre anys, què recordes?

La veritat és que no ho recordo massa. Sí que sé que no m’agradava que em punxessin quan era petit. Però poc a poc vaig anar aprenent a ser encara més responsable del que ja era. La diabetis mai m'ha impedit fer tot allò que he volgut. 

Presenta alguna dificultat tenir diabetis respecte l'estudi?

No, en cap moment m’ha condicionat en els moments d’estudi. Fins i tot m’ha permès ser una persona molt més curosa de mi mateixa i molt més responsable i ordenada, i són potser aquestes qualitats les que he aplicat i desenvolupat en els meus moments d’estudi. 

Què li diries a algú a qui li han diagnosticat diabetis i que ha de fer front a un repte en els estudis?

Que no se centri en la malaltia, que segueixi endavant amb la seva vida i els seus somnis i que no es privi mai de fer res per la diabetis, evidentment amb mesura. Penso que, dintre de totes les malalties que existeixen, patir la diabetis anul·la en el seu propi significat la paraula patir. Tot està per fer i tot és possible amb i sense diabetis.  

"Si tots col·laborem i cooperem per arribar a formar part d’una millor societat segur que som capaços de viure més feliços"