2021, centenari del descobriment de la insulina

Al 2021 es compleixen cent anys d'un descobriment meravellós que des d'aleshores ha salvat i continua salvant milions de vides, la insulina. Aquest descobriment, ple de llums i ombres, va meravellar la comunitat científica i va suposar un abans i un després per a les persones amb diabetis. Fins al 1921, el diagnòstic de diabetis equivalia a una sentència de mort. Una mort lenta i tortuosa, no hi havia res a fer.

L'experiment de Banting

Frederick Banting era un jove cirurgià ortopèdic que havia participat com a oficial mèdic de la Marina Real Canadenca a la Primera Guerra Mundial. Poc després de tornar de la guerra, abandona la pràctica clínica i comença a col·laborar amb el Departament de Fisiologia de la Universitat d'Ontario, la seva ciutat natal. Durant aquesta època, Banting s'interessa per la secreció dels diferents sucs que allibera el pàncrees. En aquell temps ja se sabia que l'alliberament d'aquests sucs podia estar relacionat amb l'aparició de la diabetis, segons les conclusions de treballs previs desenvolupats amb gossos. Aquests experiments demostraven que els gossos als quals s'extirpava el pàncrees acabaven desenvolupant diabetis. Banting va pressuposar que, si aconseguia extreure alguna d'aquestes substàncies, podria obtenir la clau per a combatre la diabetis.

Davant la impossibilitat de dur a terme aquests experiments a la Universitat d'Ontario, Banting contacta amb el professor John J. R. Macleod, de la Universitat de Toronto. Macleod, tot i que no li entusiasma especialment la idea de Banting, li facilita l'accés a les instal·lacions on pot realitzar els experiments, encara que limita el temps a dos mesos, la temporada que ell estarà fora per vacances. A més, li proporciona deu gossos d'experimentació i un ajudant, Charles Best, que també passarà a la història com a codescobridor de la insulina. Després de setmanes de treball intens, i esgotant el temps que tenien per fer servir el laboratori, Banting comprova que en un dels gossos als quals s'havia lligat un conducte secretor del pàncrees la glàndula s'ha reduït a la meitat. Aquest descobriment va ser clau, ja que permetia evitar l'acció dels enzims digestius, que eren responsables del fracàs d'experiments similars que havien dut a terme altres investigadors.

Una vegada extirpat el pàncrees, i després de filtrar-lo, Banting i Best aconsegueixen extreure'n una secreció. Sense saber-ho, havien aconseguit per primera vegada aïllar la insulina. Després d'injectar aquesta substància a la gosseta a la qual s'havia extret el pàncrees, de nom Marjorie, Banting i Best comproven que l'animal no només no desenvolupa símptomes de diabetis, sinó que inicia una millora evident. 

Havent tornat del seu viatge de vacances, Macleod queda realment impressionat per les troballes i presenta els resultats en una conferència en la Universitat de Toronto el 14 de novembre de 1921 (data que coincideix amb l'aniversari de Banting i en què avui celebrem el Dia Mundial de la Diabetis). Després de mesos treballant en la millora dels mètodes d'extracció d'insulina, els investigadors ensopeguen amb un altre problema: la injecció de la substància -ja coneguda com a insulina- en animals genera importants problemes de toxicitat i al·lèrgia. En aquest moment, MacLeod decideix contactar amb el seu col·lega James Collip, un bioquímic amb molta experiència en el procés de purificació. La seva contribució a la purificació de l'extracte perquè es pogués utilitzar en les persones amb diabetis i no causés els efectes indesitjats va ser decisiva i brillant.

La insulina en persones

L'11 de gener de 1922, Leonard Thompson, de 14 anys, és la primera persona que rep una dosi d'insulina. Però tot i que la glucosa baixa, apareixen problemes associats a impureses de l'empelt. Una segona dosi purificada, dotze dies després, és tot un èxit. El tractament continua amb dues dosis diàries i el miracle es produeix. Leonard Thompson va viure 14 anys més. Va morir en 1935 a causa d'una pneumònia complicada amb cetoacidosi.

La transcendència d'un descobriment com aquest va significar el Premi Nobel per a Frederick Banting i John MacLeod. Davant l'absència injustificada en la nominació d'aquest guardó de la resta de l'equip investigador, Banting va decidir compartir amb Charles Best la meitat del seu Premi Nobel i MacLeod va fer el mateix amb James Collip. Més tard, la patent de la insulina, propietat de Banting, MacLeod i Collip, es vendrà a la Universitat de Toronto per la quantitat simbòlica d'un dòlar.

La rocambolesca història del descobriment de la insulina compta amb més elements com a mínim curiosos, com ara el fet que pràcticament al mateix temps que Banting i Best anunciaven el resultat de la seva recerca, Nicolae Paulescu, un científic romanès, reclamava també el descobriment de la insulina, amb un desenvolupament científic similar al de Banting però que, en canvi, no es va arribar a publicar mai.

La insulina s'utilitza per primera vegada a Europa de la mà del doctor Rossend Carrasco i Formiguera, que al 1922, després d'haver establert contacte amb MacLeod per interessar-se per la tècnica d'extracció i purificació d'insulina, decideix utilitzar-la a Barcelona i comença a administrar les primeres dosis als seus pacients, avançant-se així a la resta de la comunitat científica europea.

En tot cas, el descobriment de la insulina, amb totes les seves llums i ombres, va suposar un èxit que va permetre sobreviure a les persones amb diabetis i que constitueix avui dia un de les grans fites de la ciència. 

Bibliografia 

Giménez Escribano F., Benito Marsans R. (2003). Hitos de la Diabetes. Del papiro de Ebers a nuestros días. Madrid, Ed. Novo Nordisk-Europubli.